La sega

Pintura:Amorsolo Paintings

- A NOSTRES MAJORS I ANTEPASSATS -

LA SEGA

L'intenció del poema que ve a continuació és rendir un humil homenage als llauradors de nostra Comunitat, que es dedicaren al cultiu de l'arròs en una época situada a l'entorn dels anys quaranta  i cinquanta del sigle passat.

Pose l'accent en el valor dels treballs, a sovint descompassats, que hagueren d'afrontar, davant els quals la pobra ofrena d'estes lletres, brotades des d'un profunt sentiment d'admiració, se queda en res.

Igualment, faig alusió a antepassats més lluntans, ya casi oblidats per alguns, que transformant una naturalea hostil a pur d'esforç i sacrifici conseguiren adaptar-se i sobreviure, creant el vast entramat de camps de les planures.

  

Hui yo he sentit l'aroma de l'arròs.

He caminat chafant pilots de fanc.

He contemplat lluntans i negres pins

que a montanyars estan arraïlats.

També he admirat la gleva i el tarroç.

Que conreats fa temps a pura sanc,

el llaurador tragué des de molt dins

sos aspres fruits madurs i assaonats.

He recordat la sega usant la falç.

Als jornalers doblats en mig dels camps,

tots amerats, chorrant-los la suor.

I en la falç gran a punt de desbarbar.

En aiguamoll verdós com un alfals

tallen corbelles tan lluentes com els llamps.

Garrits rossins movent-se en la calor

van esmonyint carrets de garbejar.

Hui m'he trobat en mig dels meus recorts:

els llauradors chafant i trapijant,

el tarquim moll banyant-los els turmells

i manejant aïnes en les mans.

I lo mateix que aquells els nostres morts,

serren rastolls, espigues separant.

I lo mateix que aquells els nostres vells,

arrepunyant estan corbelles grans.

Van acachats, es mouen ajopits,

menegen mans, els torsos inclinats,

els lloms calents, madurs i ben pansits,

tallen l'arròs collint en prims menats.

Les seues hores acaben en les nits.

Per aiguamolls tan plans i desolats

només la fosca els deixa encondolits,

i la llum clara els torna treballats.

Des del cel pur els grallen aus en vol

harmonisant el ritme del seu ball.

Mes, no va en ells, al dur l'esquena al sol

molt capficats mirant a on està el tall.

Porten la pell marcada pel resol,

van protegits en peces de retall,

son quemenjar l'adoben en perol

de lo que trauen les fibres del seu rall.

Si algú no sap qué és lo que estan fent,

yo li puc dir: transmuten la marjal.

En la suor donaren el seu rent

a l'espirit del fanc elemental.

Produí la terra, encara no volent.

En lo patir donà son fruit real.

Se l'obligà, va ser un tant violent.

Se la forçà, a tindre gra cabal.

Que els torne Deu, és sol el seu voler,

lo que tot l'any han dut acaronant.

Lo que naixqué com a menut planter

multiplicat ho estan arreplegant.

Es la raó de tot el seu quefer.

I que no vinga tormenta de llevant.

No siga això com el matalafer

que ho desfà tot i es queden tremolant.

Marjalencs valencians.

Adobats llauradors per tots els carassols i les rosades.

¿Quí s'enrecorda de vosatres?

Valents.

Ajopits.

Inclinats.

Encondolits.

Pansits.

Treballats...

Mai... desolats.

Josep Manuel Puchalt

Nota:  poema en Llengua Valenciana, construït d'acort en la mètrica per a versos en cesura de la poesia clàssica valenciana, i normes ortogràfiques de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana.