Pintura:Amorsolo Paintings
- A NOSTRES MAJORS I
ANTEPASSATS -
LA SEGA
L'intenció
del poema que ve a continuació és rendir un humil
homenage
als
llauradors
de nostra
Comunitat,
que es dedicaren al cultiu
de l'arròs
en una época
situada a l'entorn
dels
anys
quaranta i cinquanta del sigle passat.
Pose l'accent en el valor dels
treballs,
a sovint
descompassats,
que hagueren
d'afrontar,
davant
els
quals
la pobra
ofrena
d'estes
lletres,
brotades
des d'un
profunt
sentiment
d'admiració,
se queda en res.
Igualment,
faig
alusió
a antepassats més lluntans,
ya casi
oblidats
per
alguns,
que transformant
una naturalea
hostil a pur
d'esforç
i sacrifici
conseguiren
adaptar-se i
sobreviure,
creant
el vast
entramat
de camps
de les planures.
Hui yo he sentit
l'aroma
de l'arròs.
He caminat chafant
pilots
de fanc.
He contemplat lluntans
i
negres
pins
que a montanyars
estan
arraïlats.
També he admirat la gleva i el tarroç.
Que conreats fa temps a pura sanc,
el llaurador tragué des de molt
dins
sos aspres
fruits
madurs
i
assaonats.
He recordat la sega usant la falç.
Als jornalers
doblats
en mig
dels
camps,
tots amerats,
chorrant-los
la suor.
I en la falç gran
a punt
de desbarbar.
En aiguamoll verdós
com
un alfals
tallen corbelles
tan lluentes
com
els
llamps.
Garrits rossins
movent-se
en la calor
van esmonyint carrets
de garbejar.
Hui m'he
trobat
en mig
dels
meus
recorts:
els llauradors
chafant
i
trapijant,
el tarquim moll
banyant-los
els
turmells
i manejant
aïnes
en les mans.
I lo mateix que aquells els
nostres
morts,
serren
rastolls, espigues separant.
I lo
mateix que aquells els nostres vells,
arrepunyant
estan corbelles grans.
Van
acachats, es mouen ajopits,
menegen
mans, els torsos inclinats,
els
lloms calents, madurs i ben pansits,
tallen
l'arròs collint en prims menats.
Les
seues hores acaben en les nits.
Per
aiguamolls tan plans i desolats
només
la fosca els deixa encondolits,
i la
llum clara els torna treballats.
Des
del cel pur els grallen aus en vol
harmonisant
el ritme del seu ball.
Mes,
no va en ells, al dur l'esquena al sol
molt
capficats mirant a on està el tall.
Porten
la pell marcada pel resol,
van
protegits en peces de retall,
son
quemenjar l'adoben en perol
de lo
que trauen les fibres del seu rall.
Si
algú no sap qué és lo que estan fent,
yo li
puc dir: transmuten la marjal.
En la
suor donaren el seu rent
a
l'espirit del fanc elemental.
Produí
la terra, encara no volent.
En lo
patir donà son fruit real.
Se
l'obligà, va ser un tant violent.
Se la
forçà, a tindre gra cabal.
Que
els torne Deu, és sol el seu voler,
lo
que tot l'any han dut acaronant.
Lo
que naixqué com a menut planter
multiplicat
ho estan arreplegant.
Es la
raó de tot el seu quefer.
I que
no vinga tormenta de llevant.
No
siga això com el matalafer
que
ho desfà tot i es queden tremolant.
Marjalencs
valencians.
Adobats
llauradors per tots els carassols i les rosades.
¿Quí
s'enrecorda de vosatres?
Valents.
Ajopits.
Inclinats.
Encondolits.
Pansits.
Treballats...
Mai...
desolats.
Josep
Manuel Puchalt
Nota: poema en Llengua Valenciana, construït
d'acort en la mètrica per a versos en cesura de la poesia clàssica valenciana,
i normes ortogràfiques de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana.
